La meitat de les peces són de color blanc o bé clar, i hom les anomena peces blanques, i l’altra meitat de color negre o bé fosc i hom en diu peces negres. Cada jugador disposa, en iniciar la partida, de totes les peces d’un dels dos colors, que són un rei, una reina (o dama), dos alfils alfil(antigament, orfils), dos cavalls cavall, dues torres torre (antigament rocs) i vuit peons peó, disposades de la manera següent: en el primer rengle el rei i la reina en les dues caselles o escacs centrals, de manera que la reina ocupi el del seu mateix color, i al costat de cadascuna d’aquestes peces, i en aquest ordre, un alfil, un cavall i una torre; els peons ocupen els vuit escacs del segon rengle. Tradicionalment hom considera que si el valor d’un peó com a unitat comparativa és d’un punt, cada alfil i cada cavall en valen tres, cada torre cinc i la reina deu. La finalitat del joc és fer escac i mat al rei del contrari. Inicia la partida el jugador que té les peces blanques, i els dos jugadors van movent alternativament les pròpies peces, una cada vegada, intentant de matar el nombre més gran possible de les del contrari o bé d’aconseguir una posició dominant i que el rei d’aquest resti indefens. Si no pot fer escac i mat cap dels jugadors, la partida acaba en taules.

Història dels escacs

Hi ha diverses versions llegendàries sobre l’origen del joc dels escacs, que hom localitza a l’Egipte, a Grècia i sobretot a l’Índia. De fet, aquest joc fou precedit d’altres de similars que es basaven igualment en quadrícules a Roma, a Grècia, a l’Índia, a la Xina, a l’Egipte, a Mesopotàmia, alguns testimoniats des del tercer mil·lenni. El més directament relacionat amb el joc d’escacs és el xaturanga, que aparegué a l’Índia vers el 570 dC, des d’on passà, d’una banda, a la Xina, a Corea i al Japó (on evolucionaren fins als actuals jocs d’escacs xinesos i japonesos, molt semblants entre si i força diferents dels europeus) i, de l’altra, a l’Iran (on fou molt popular), des d’on, a través dels àrabs conqueridors (que el practicaren apassionadament), passà a Sicília, a la Península Ibèrica i a l’Europa cristiana. De les modificacions introduïdes en el xaturanga sorgí la forma moderna del joc d’escacs. Era conegut a la cort de Carlemany i arribà fins a Escandinàvia. A partir del 1100 era ja estès pràcticament arreu, especialment entre la noblesa. Al s. XI apareixen ja esmentats jocs d’escacs en documents catalans, com en els testaments del comte Ermengol I d’Urgell (devers el 1010) i de la comtessa Ermessenda de Carcassona, vídua de Ramon Borrell de Barcelona (del 1058).

Els àrabs són els autors dels primers tractats sobre el joc dels escacs: a partir del s. IX recolliren sèries de finals de partides, una col·lecció de les quals fou presentada per Alfons X el Savi en el seu Libro de ajedrez, dados et tablas (vers el 1270); aquesta obra i el Bonus socius (1286) conservat a Florència són els primers manuscrits europeus sobre escacs. Un dels de més circulació als s. XIV i XV fou elScacorum ludus seu de moribus et officiis nobilium (també titulat Moralisatio super ludum scacorum o Solacium ludi scachorum) del dominicà barceloní Jaume de Cessoles (de fet, només la primera part de l’obra és una descripció del joc; la resta és un tractat de moral a base del simbolisme de les peces), traduït a totes les llengües europees; se'n conserven diversos manuscrits de dues versions catalanes titulades De les costumes dels hòmens e dels oficis dels nobles sobre el joc dels escacs (editada el 1900 per Josep Brunet) i Llibre de bones costums dels hòmens e dels oficis dels nobles (editada el 1902 per Antoni Bulbena i Tusell).

Pel fet que les partides eren jugades amb fortes apostes de diners, l’Església prohibí el joc, que fou anatematitzat pel concili de París del 1188, disposició que confirmaren Lluís IX a França i Casimir II a Polònia, i prohibit també posteriorment per Joan I de Catalunya-Aragó (1390) i pel tsar de Rússia Ivan IV (1551). Tanmateix, el joc continuava estenent-se. Des del 1275 s’havien iniciat intents de donar major profunditat al joc, modificant-ne el moviment d’algunes peces; la introducció dels moviments actuals de la reina i l’alfil entre el 1475 i el 1485, en aquest sentit, donà al joc —que aleshores prenia el nom d'escacs de la dama o a la rabiosa— un caire totalment nou.

Els primers registres del nou joc es troben en la Repetición de amores e arte de ajedrez, editada el 1497 a Salamanca per Lucena, i potser també en el Llibre dels jocs partits dels escacs en nombre de cent, del sogorbí Francesc Vicent, publicat a València el 1495, actualment perdut. De València és també un interessant poema, Escacs d’Amor, de Francesc de Castellví, Narcís Vinyoles i Bernat Fenollar, que dóna molta informació sobre la nova manera de jugar als escacs als Països Catalans. Una altra transposició literària del tema dels escacs, anterior a aquesta darrera, és Les eschacs amoureux, llarguíssim poema al·legòric francès.

L’actitud de l’Església, d’altra banda, canvià radicalment amb el nomenament de Pius IV, de la família dels Mèdici. Aquest papa cridà a Roma Ruy López de Segura, que fou considerat durant uns vint anys el millor jugador d’escacs castellà, el qual posà en relació amb els jugadors romans més destacats. El 1561 Ruy López publicà —com a rèplica a l’obra que Damiano da Odemira havia escrit el 1512 i que, tot i la nova forma que prenia el joc, encara continuava vigent— el Libro de la invención liberal y arte del juego del ajedrez, on exposà especialment algunes “obertures”.

El 1574 Giovanni Leonardo da Cutri acompanyà Giulio C.Polecio i Tomaso Caputo, àlies Rosces, per visitar Castella; a Madrid fou guanyador del primer torneig d’escacs de la història (organitzat per Felip II), seguit de Ruy López i del campió granadí Alfonso Cerón. L’any següent hi arribà Paolo Boi, dit Il Siracusano; també guanyà els jugadors castellans i el rei li atorgà com a premi un càrrec oficial molt ben remunerat a Sicília. Al s. XVI persistiren encara diferències (prendre en passar, rei robat, rei ofegat, promoció del peó, etc.) en la manera de jugar a diferents llocs.

El 1600 s’acomplí la unificació de les noves normes a tot el voltant de la Mediterrània i, entre el 1620 i el 1640, apareix el Libro che insegna giocar a Scachi, expressió clara de les reformes precedents. També llavors s’acompleix el pas del joc antic al modern a partir de la manera d’enrocar i, sobretot, amb l’avanç facultatiu del peó de sortida. Des del s. XVII ha estat cèlebre la població saxona de Ströbeck, tots els habitants de la qual han estat sempre jugadors d’escacs i que és tota ella plena de símbols i al·legories d’aquest joc.

El s. XVIII s’obre amb l’escola de Mòdena, on destacaren G.B.Lolli i D.L.Ponziani; però la figura més destacada —en primera línia durant més de 40 anys— fou el francès Philidor, de nom François A. Danican (1726-95), que escriví Analyse des échecs (1749), obra esdevinguda clàssica, introduí el pensament racional als escacs i guanyà, el 1747, l’àrab Phillip Stamma, intèrpret de llengües orientals de Jordi II d’Anglaterra i que deu anys abans havia publicat una col·lecció de cent finals de partida, considerada de més utilitat per a principiants que la tradicional obra de 150 partides (1619) de l’italià Gioachino Greco. Philidor fou succeït per Alexandre L.H. Hebreton Deschapelles (1780-1847), però l’apogeu francès arribà amb L.C. Mahé de la Bourdonnais (1797-1840), que combinava la característica ofensiva dels “primitius” amb la voluntat d’anàlisi de Philidor i que confirmà la superioritat de l’escola francesa sobre l’anglesa en guanyar Alexander Mac Donnell (1798-1835) el 1834. Aviat, però, els anglesos adquiriren l’hegemonia gràcies a la tasca de teòrics com William Lewis (1787-1870) i George Walker (1803-79) i a jugadors com l’esmentat Mac Donnell, John Cochrane (1798-1878) i Howard Staunton (1810-74), guanyador, el 1843, de Pierre C.Fournier de Saint-Amant (1800-72).

Staunton, a més de primer jugador de l’època, fou qui determinà (1849) el model de peces que porten el seu nom i que hom considera com a oficial a tot arreu i creà una competició internacional, que reunia els principals jugadors del temps i d’on sorgí, a Londres (1851), el primer torneig de l’era moderna. Hi guanyà l’alemany Adolf Anderssen (1818-79), considerat com a campió (del 1851 al 1866) del seu temps, però que fou vençut, l’any 1858, pel genial nord-americà Paul Morphy. Destacà també en aquesta època —caracteritzada per investigacions serioses i sistemàtiques sobre els escacs— l’austríac Wilhelm Steinitz, creador de l’anomenada escola moderna (que donà origen al posicional) i primer campió del món, en guanyar el matx del 1866. El succeïren, com a campions, l’alemany Emanuel Lasker, el 1894, i el cubà José Raúl Capablanca y Graupera, el 1921. La senzilla estructura del joc de Capablanca obligà a nous estudis (com els de Richard Reti i Aron Nimzowitsch) que renovaren completament l’essència del joc donant-li més dinamisme. La batalla entre classicistes i hipermodernistes, com es deia de la nova generació, culminà en el matx (1927) entre Capablanca i Aleksander Alekhin, que guanyà aquest. L’holandès Max Euwe (1901-1981) el vencé el 1935, però perdé amb ell dos anys després.

Mort Alekhin i acabada la Segona Guerra Mundial, s’inicià una hegemonia soviètica en la possessió del títol mundial, la disputa del qual és reglamentada des d’aleshores per la Federació Internacional d’Escacs (FIDE), creada a París el 1924. Mikhail Moisejevič Botvinnik (1911-95), Vasilij Smyslov (1921-2010), Mikhail Tal’ (1936-92), Tigran Vartanovič Petrosian (1929-84) i Boris Spasskij (nat el 1937) detingueren aquest títol. El 1972 el nord-americà Robert Fischer (1943-2008) guanyà el títol mundial, però després del seu abandó el 1974, els soviètics recuperaren l’hegemonia fins a la dissolució de l’URSS gràcies a Anatolij Jevgenevič Karpov (nat el 1951) i, posteriorment, Garri Kasparov (nat el 1963).

El 1993 aquest i altres escaquistes protagonitzaren una escissió a la FIDE i crearen l’Associació Professional d’Escacs, que organitzà i promogué competicions paral·leles. Consumada la unificació de les dues associacions d’escacs existents fins el 2005, el nou campió del món fou l’escaquista rus Vladimir Kramnik (2006), succeït pel tàmil Viswanathan Anand (2007 i 2008).

Un aspecte nou en el panorama escaquístic de la segona meitat del segle XX fou l’aplicació de la informàtica: gràcies a la creixent potència dels ordinadors, als anys noranta el nivell de joc dels programes més perfeccionats era comparable al dels primers jugadors mundials i, des de la derrota de Kramnik enfront el programa Deep Fritz, l’any 2006, es dóna per feta la superioritat informàtica sobre els millors mestres d’aquest esport.

Als Països Catalans, hi ha hagut jugadors de relleu com Artur Pomar i, a la dècada dels noranta, destaca Miquel Illescas i Córdoba.

Escriure un comentari


Códi de seguretat
Actualitzar